Dona i addicció

En els últims anys s'ha observat un augment de la demanda de tractament per part de la població femenina. És interessant reflexionar  sobre per a què consumeixen les dones i quins elements diferenciadors es posen de manifest davant del consum de la població masculina.

Els factors de risc que poden predisposar la dona al consum de substàncies estan molt relacionats amb l’aspecte emocional i afectiu. Els més comuns que poden posar a la dona en risc de consumir substàncies addictives hi ha:

  • El treball domèstic quan aquest és assumit com a una obligació i no com a una opció personal, fet que limita a la dona la possibilitat de desenvolupar-se en altres aspectes de la seva vida. En canvi, el treball extradomèstic remunerat esdevé un factor de protecció per a la dona, sobretot quan aquestes troben en aquesta activitat una satisfacció.
  • Els conflictes continus amb la parella (discussions, violència domèstica…)
  • La situació familiar (separació, divorci, problemes econòmics…)
  • L’absència de xarxes de suport (amics/amigues, família, treball, etc.)
  • La síndrome del niu buit, l’allunyament dels fills i filles de la llar…
  • L’estrès, producte d’un món en canvi, en el qual la dona assumeix nous papers sense comptar, en molts casos, amb el suport social necessari
  • Les relacions sexuals no satisfactòries
  • L’ús inadequat del temps lliure i de l’oci
  • La manca de possibilitats per estudiar o treballar i la pressió de la parella perquè no treballi
  • El fracàs escolar, el desarrelament laboral, la insatisfacció personal, la vulnerabilitat social…
  • La manca d’informació sobre els efectes i les conseqüències del consum de drogues.
  • L’assetjament o abús sexual: moltes dones que consumeixen drogues manifesten haver estat víctimes d’assetjament o abús sexual, incloent-hi les violacions per part d’un familiar proper. Ingereixen drogues molt probablement com un mecanisme de defensa, com també moltes d’aquestes s’automediquen per alleujar els sentiments d’ansietat, culpa, por i còlera que són resultat de la violència.

En el cas de les dones adultes amb problemes d'addiccions, a la percepció de fracàs en l'àmbit personal, familiar i social, s'uneix la por i/o la vivència de l'estigmatització a la qual es veuen sotmeses pel seu incompliment dels estereotips culturals de gènere: "ser mare, filla i esposa exemplar". Aquest "retret social" internalitzat, és una de les causes per les quals les dones tendeixen a viure de forma oculta la seva addicció, negar la seva existència i dilatar la seva petició d'ajuda. A tot l'anterior, se sumen les dificultats d'accés al tractament lligades a les càrregues familiars, sobretot en famílies monoparentals amb fills menors a càrrec.

Els que ens dediquem a les addiccions és important que incorporarem la perspectiva de gènere en els tractaments i que els ajustem per a que siguin eficients, a les característiques de la població femenina.

SETMANA SENSE FUM: Parlem del "tabac de liar"

Segons l’Enquesta de Salud de Catalunya (ESCA) el consum de cigarrets fets a mà (“tabac de liar”) al 2006 estava en un 3’4% dels fumadors i al 2014 va augmentar fins al 24’1%. En canvi, s’ha observat una baixa en el consum de tabac amb filtre (tabac manufacturat)  si al 2006 hi havia un 92% de fumadors, al 2014 va baixar a un 78’4%.

Poder aquestes dades venen donades per l’augment del preu del tabac, per les campanyes de sensibilització amb els factors perjudicials del tabac o influenciats en certs mites que corren sobre el “tabac de liar”. Sigui per un motiu o altre el consum de tabac en la població de 15 anys i més va disminuint en relació a anys anteriors.

Us desmuntarem uns quants mites del “tabac de liar”:

  • El “tabac de liar” és menys perjudicial que el tabac manufacturat? FALS. Tot i que les cigarretes de liar acostumen a portar menys quantitat de tabac que les manufacturades, hi ha proves que les persones que en fumen consumeixen més nicotina, quitrans i monòxid de carboni, ja sigui perquè en contenen més o perquè es fan pipades més intenses amb el “tabac de liar”.
  • El “tabac de liar” és més natural que el tabac manufacturat? FALS. El tabac de liar conté més additius que el manufacturat.
  • Amb el “tabac de liar” es fuma menys i se sap el que es fuma? FALS. Els fabricants de “tabac de liar” no estan obligats a posar la quantitat de quitrà ni nicotina que conté el tabac. Els consumidors de cigarretes fetes a mà fan pipades més intenses, perllongades i més freqüents que els que fumen cigarretes manufacturades.
  • Deixar de fumar costarà menys esforç si es fuma “tabac de liar”. FALS. Les persones que fumen cigarretes fetes a mà fan menys intents de deixar de fumar i mostren menys intenció de deixar de fumar( segons ESCA 2015).

Hem de tenir en compte que tan el “tabac de liar” com el manufacturat provoquen greus danys al teu cos, i que és important eliminar el consum o reduir-lo.

AQUÍ TENIU UNS CONSELLS PER REDUÏR ELS RISCOS DEL TABAC:

  • Com més cigarretes es fumi i com més aviat s’iniciï un en el seu consum, serà pitjor. S’aconsella retardar el primer cigarret del dia i no esgotar els cigarrets.
  • És aconsellable no fumar abans d’anar a dormir, es descansa molt millor.
  • Si fumes a casa intenta ventilar i renovar l’aire.
  • Respecta la decisió dels no fumadors i fes que es respecti també la teva.
  • El tabac és una de les substàncies que més es consumeix i de les que menys plaer s’obté.

Síndrome de l’emperador

Els trastorns del comportament en els menors cada vegada són més freqüents, i, en concret, el maltractament cap als pares, conegut com la síndrome de l'emperador o del petit dictador o tirà.

Aquest problema es caracteritza per un comportament agressiu (verbal o físic), i / o conductes desafiants o provocadores d'ira en els pares i de violació de les normes i límits familiars

Si bé és cert que l'absència de límits o un estil educatiu basat en atendre totes les seves peticions són factors que poden facilitar la seva aparició, és de vital importància corregir la idea errònia que la culpa és dels propis pares, no només perquè pot generar obstacles en el tractament, sinó perquè aquest tipus de violència sol ser selectiva i no una constant de la personalitat, és a dir, els menors poden tenir aquest comportament en la família, i una conducta impecable a l'escola.

Algunes de les característiques que poden presentar  aquest perfil de nens i joves són:

  • Se senten tristos, enfadats, i / o ansiosos.
  • Sentit exagerat del que els correspon i esperen que els que estan al seu voltant els hi proporcionin.
  • Baixa tolerància a la incomoditat, especialment si és causada per la frustració, el desengany, l'avorriment, o la negació del que han demanat; llavors, l'expressen amb rebequeries, atacs d'ira, insults i / o violència.
  • Presenten escassos recursos per a la solució de problemes o afrontar experiències negatives.
  • Estan molt centrats en si mateixos i creuen que són el centre del món.
  • Solen tenir una autoestima baixa.
  • No tenen empatia. No poden, o no volen, veure la manera en què les seves conductes afecten als altres.
  • Demanen fins a l'extrem de l'exigència. Un cop aconseguit, mostren la seva insatisfacció i tornen a voler més coses.
  • Els és molt difícil sentir culpa o remordiment per les seves conductes.
  • Discuteixen les normes i / o els càstigs amb els seus pares a qui consideren injustos, dolents, etc. Però comportar-se així, els compensa ja que davant el sentiment de culpa induït, els pares cedeixen i atorguen més privilegis.
  • Busquen les justificacions de les seves conductes a l'exterior i culpen als altres del que fan, per tant, esperen que siguin els altres els qui els solucionin els seus problemes.
  • Busquen constantment atenció, i com més se'ls dóna, més reclamen. Exigeixen atenció, no només dels seus pares, sinó de tot el seu entorn.
  • Els costa adaptar-se a les demandes de les situacions extra familiars, especialment a l'escola, perquè no responen bé a les figures d'autoritat ni a les estructures socials establertes.

Malgrat la violència fílio-parental creix a les llars catalanas, segueix sent un fenomen en molts casos silenciat, ocult per la vergonya i el sentiment de culpa dels pares.

Tant fiscals com psicòlegs subratllen la importància de detectar precoçment el problema i demanar ajuda especialitzada, que probablement inclourà una teràpia familiar.

La Recaiguda

Què és?

La recaiguda és tornar a consumir després d’un temps d’abstinència. I comporta una tornada a les velles costums i a comportaments i actituds que la persona mantenia quan estava amb consum actiu.

La recaiguda normalment no apareix de forma brusca, sinó que comporta un procés; on l’individu va adaptant la seva manera de pensar, les seves emocions, la conducta cap a realitzar el consum, encara que ell no ho reconegui.

Què pot originar una recaiguda?

No existeix una única explicació de perquè es produeix la recaiguda, però si que existeixen factors i situacions que poden generar més risc de recaure.

Aquestes situacions poden variar d’una persona a una altra, aquí us deixem alguns exemples:

  • Sortir amb amics consumidors o veure a altres sota els efectes de les drogues.
  • Passar per zones de punts de venta o llocs que la persona té associats a la droga i a la seva etapa de consumidor.
  • Tenir sentiments negatius: sentir-se trist, avorrit o enfadat.
  • Travessar situacions traumàtiques: ruptura d’una parella, pèrdua de la feina, mort d’algú estimat...
  • Tenir pensaments com: “per provar-lo una vegada més, no va a passar res”, “el meu problema de l’addicció s’ha resolt”...

Una recaiguda no és sinònim de fracàs, és un error i d’ells se’n poden aprendre coses.

A tenir en compte:

  • Una recaiguda pot presentar-se dins del procés de deshabituació.
  • Una recaiguda no és sinònim de fracàs, és un error i d’ells se’n poden aprendre coses.

No tenir llar significa molt més que estar sense sostre

Des de l’Associació Alba, que ens dediquem a l’àmbit de les addiccions, treballem amb molts perfils diferents des de de diferents programes terapèutics. Un d’ells, són les persones sense llar, a qui habitualment acompanyem des de la reducció de danys.

A nivell de l'Estat espanyol,  l'Institut Nacional d'Estadística va publicar a finals de 2012 una enquesta sobre persones sense llar feta en centres d'allotjament i els motius que porten a les persones al carrer. Destacaven el 45% la pèrdua de la feina, el 26% no poder fer front al pagament de l'allotjament i el 21% la separació de la seva parella.

No tenir una llar significa:

  • Haver de dormir al carrer o en un alberg.
  • Viure en una barraca o en un pis massificat.
  • Viure en institucions temporals, com la presó i l'hospital.
  • Patir violència de gènere i haver de viure en un refugi per a dones.

L'habitatge és el primer pas per construir una llar, per teixir vincles i xarxes, per caminar en la recuperació de la identitat. La llar és on tinc el meu espai, la meva intimitat, on ningú pot entrar arbitràriament, un lloc conformat pels meus béns (siguin molts o pocs), pels meus somnis, els meus projectes. Tenir una llar suposa parlar de "meu barri, dels meus veïns, dels amics", d'un lloc on compartir, on donar i rebre. Un entorn d'humanització i desenvolupament personal que es nega als sense sostre.

A la Unió Europea hi ha 30 milions de ciutadans que no disposen d'un allotjament digne, dels quals 410.000 no tenen llar. A Espanya, per cada 100.000 habitants hi ha, com a mínim, 71 persones sense llar

El perfil de les persones sense llar és:

  • 90% homes, 10% dones i el 54% són espanyols
  • 58 anys d'esperança de vida i  42,7 anys de mitjana d'edat
  • El 50% tenen fills
  • El 44,5% porta més de tres anys sense allotjament propi
  • El 50% de les persones busca feina
  • El 60% té estudi d'educació secundària, el 12% estudis superiors
  • A Barcelona, el 79,2% pateix trastorns físics o mentals i el 50% ha estat víctima d'algun delicte o agressió.

El consum de drogues de les persones sense llar moltes vegades és secundari o derivat de la difícil situació personal i social que suposa no tenir llar. El treball cap l’abstinència o inclús cap a la cura de la salut i els hàbits higiènics i alimentaris bàsics resulta complicat quan la persona viu al carrer o en situació de precarietat. Cal comptar amb una xarxa de recursos socials bàsics en la lluita contra l'exclusió i oferir a aquestes persones relació, diàleg i companyia en els seus processos de canvi, per a facilitar el seu retrobament amb si mateixos i amb el seu entorn social.





Atenció! Aquest lloc usa cookies i tecnologies similars.

Si no canvia la configuració del seu navegador, vostè accepta el seu ús. Saber més

Accepto